Mari Carmen Jorquera Castelo

Esta soy yo


Deja un comentario

Entesos?

La vida de vegades es torna de color gris, ennuvolada i encara que no plogui, queda tot tapat durant dies, setmanes, mesos. L’esgotament, l’avorriment i la desídia intenten ancorar els teus peus a la desesperació, però d’una manera inexplicable, segueixes avançant. Mires enrere i no tens clar quina és la estranya força que et fa seguir endavant. Sembla que la inèrcia t’hauria d’enfonsar al terra per esdevenir pols i difuminar-te en el no-res, però quelcom inexplicable et condueix endavant.

I un dia, una de les moltes portes a les que truques cada dia, simplement s’obre. No puc dir com ni perquè, però abans de trucar a la porta ja intuïa que aquell dia, per fi, una porta s’obriria per a mi. I simplement passa. Algú desconegut et diu que ets la persona que estava buscant i bé, evidentment si en algun aspecte no ho soc, ja procuraré ser-ho o intentar-ho amb totes les meves energies. Per fi les variables no son ni l’edat ni la burocràcia, BÉ! I aquí estic, emocionada, mesos després, de poder demostrar dia a dia el que se fer, agraïda per la confiança que ha depositat en mi una persona fins llavors completament desconeguda i sobretot satisfeta per poder garantir un futur millor per a les meves filles.

Des d’aquesta perspectiva veig millor el que ha passat y ja se que va ser el que em va permetre seguir endavant quan començava a fer figa. Ara, si tanco els ulls i intento recordar, no veig res gris, ni núvols, tot i que sé que hi eren. Veig una família de conte de fades que em feia sentir fonamental quan en realitat m’estaven cobrint totes les necessitats primàries. Veig uns amics increïbles, de tots els colors polítics i de totes les condicions socials, que mai van dubtar que trobaria una nova feina, que em van recolzar, em van fer riure i em van aportar mil idees de supervivència que podia desenvolupar i que mai hagués imaginat per mi mateixa. Veig coneguts, que ara ja són més que coneguts, que em van fer sentir gran quan jo em veia petita.

Només un desig, espero que tots els que m’heu impulsat endavant sigueu conscients de com sou d’importants per a mi i compteu amb mi si us cal. No vull veure patir ni a un sol de vosaltres, entesos? Que em surt la vena de mare estricta i us castigo a fer copies !!! i no és broma!!!

I un agraïment especial a la Lara, per veure en mi allò que jo gairebé no recordava que tenia.

Com deia la meva mare, és de ben parit ser agraït, així doncs GRÀCIES a tots.

El sol sempre està per sobre dels núvols, o bufem els núvols o pugem més alt.

El sol sempre està per sobre dels núvols, o bufem els núvols o pugem més alt.

Anuncios


Deja un comentario

Paquita

Avui he tingut el plaer de tornar a passar la tarda fent ganxet amb a Paquita de Coll de Nargó. El primer dia tenia clar que jo anava a Nargó i la Montse (la seva filla) m’havia de donar un val del Banc del temps per les hores que he estat. Però ja el primer dia vaig trobar que no era massa just, doncs a mi la Paquita m’ha acollit com si fos de la familia i mai li demanaria que em torni les hores a una tieta. estar amb ella m’incentiva a fer ganxet jo també, per tant només per això ja surto guanyant, però a més a més també em regala cada dia alguna conserva casolana de les que fa ella mateixa.

Jo era de les que defensava que l’intercanvi d’hores de banc del temps no havia d’estar obligatoriament lligat a estabir una amistat, però possat a la pràctica, ho trobo realment complicat no involucrar-se emocionalment.

He de donar les gràcies a la Montse per pensar en mi i en el ganxet, i al banc del temps per posar-nos en contacte.


Deja un comentario

Envellir dignament

La vellesa ens arriba sense preguntar i les necessitats primàries perden definició. Que és més important? Estar viu o sentir-se viu?

Aquest dissabte, he tingut l’oportunitat de visitar una amiga de 85 anys. No, no és una amiga de la família, ni tan sols una persona que conegui de fa anys. La conec fa uns tres anys i sempre m’ha transmès una gran sensació de pau. El fet en si no tindria res de peculiar, tothom visita amics sovint, o queda amb ells. Però amb ella no puc quedar, doncs fa uns mesos no la deixen venir a La Seu. No hi ha res pitjor que perdre la llibertat.

La meva amiga és una persona molt independent. La seva habitació de la residencia sembla un pis compacte, res a veure amb la de la resta d’habitacions. Ella es fa el llit, es dutxa i vesteix sola cada dia i s’ocupa fent manualitats quan els calmants no l’atrapen en el somni de l’oblit. Quan parlo amb ella, desprès de preguntar-me com em va la vida i com li agrada l’educació que els he donat a les meves filles, sempre em diu que no es pot queixar doncs ha tingut una vida molt afortunada. Sorprèn que parla de la vida en passat. Fa molts anys que és vídua i no va tenir fills per desig del seu home. També per una promesa que li va fer a ell s’ha quedat per viure els anys que li quedin a Catalunya, molt lluny de la seva Argentina natal. I ara la salut li ha començat a tòrcer l’esquena i no li permet sortir sola a caminar, ni venir a La Seu que tant li agrada. Dissabte la pluja ens va fer tornar aviat a la residencia, una llàstima. El mon s’està perdent el posat elegant de les seves canes, la pau de la seva saviesa i la revel•lia que crema amb cada cigarreta que es fuma.

Es d’apreciar que te una persona que l’acompanya a passejar tres tardes per setmana, però el que m’admira és que no han estat els serveis socials, ni la família qui li ha proporcionat l’oportunitat de no patir la vida tancada per sempre més, sinó que ha estat un amic comú qui inverteix part de seu sou a pagar una persona que li torni la il•lusió de viure. Som una petita colla d’amics peculiars que compartim petites estones i grans sensacions, i la rutina de la nostra interacció, de vegades ens fa trobar normal el que realment, i per desgràcia, avui en dia és extraordinari. Em sento afortunada perquè la meva amiga sempre està disposada a escoltar-me i compartir el seu temps amb mi, tot i que l’aborriment d’estar tancada li fa pensar sovint que fa prop d’un any que no ens veiem. Em sento afortunada de tenir un amic comú disposat a invertir en fer-la sentir viva, quant he d’aprendre de la gent generosa. Em sento afortunada que tots els de la colla estem disposats sempre a organitzar una sortida per anar a visitar-la i alliberar-la de la seva presó d’or, si més no unes hores.

Però quan torno cap a casa, sempre hi ha una espina que em punxa i ho fa en dos sentits. Se que si estès a La Seu passaria moltes estones a casa amb mi, se que encara que no sempre recorda el meu nom, la seva mirada és de confiança. Però se també que de moment, si tinc la sort d’arribar a la seva edat, aquí a La Seu no hi ha cap residència com la seva, ni pisos tutelats i em ve a la ment la Quimeta, intima amiga de la meva mare, que, també sense fills va haver de marxar a una residencia a Malgrat de Mar. I avui que un senyor francès m’ha dit com de meravellosa li semblava La Seu, no puc deixar de pensar, que m’agradaria envellir aquí i amb dignitat. No m’agradaria haver de marxar com ha de fer la gent sense família, no m’agradaria que em tanquessin en una habitació compartida amb desconegudes i penso que La Seu no està, ara per ara, preparada per a això. Espero que algú dels que manen ho canviïn algun dia.

mabel

En el centro, Mabel

quimeta

En el centro, la Quimeta